domingo, 9 de octubre de 2011

Consumició

Li va venir de sobte, els ulls se li van obrir amb el calor de la por i el vermell de la ràbia, havia tingut aquell somni de nou. En la seva habitació només entraven unes escletxes de llum que s'esmunyien entre els forats de les persianes, conferint als objectes les ombres del passat.

L'enbaïa una cremor interior que semblava destruir-lo per dins, es va descordar els botons de la camisa del seu pijama i allà estava, altre vegada, com l'últim cop, aquella taca verda que neixia del melic i anava creixent, consumint cada cèl·lula del seu cos, sense deixar-ne passar cap per alt. Com més pensava en aquella taca més ràpid creixia, més ardentment li cremava. Va provar de tancar els ulls i pensar en quelcom diferent, en traslladar-se a un lloc llunyà, alliberat de les cadenes que li apretaven els canells i els turmells; però resultà inútil, tan sols se li apareixien aquells fantasmes tan temuts i alhora tan coneguts.

La seva mà es mogué agilment a les palpentes entre els llibres i fulls que reposaven en la seva tauleta de nit, tot buscant les seves ulleres. Es va aixecar i es dirigí cap al lavabo; encara amb els ulls tancats va prèmer l'interruptor i va fer girar la maneta de la pica, va col·locar les dues mans i sentí la glàcida fredor de l'aigua. Es va rentar la cara i va obrir els ulls; i va ser llavors quan es va veure totalment consumit per aquella taca, va ser llavors quan va veure's com era per dins, com els seus òrgans s'estremien viscosos sota la seva armadura de calci. Es fixà en el seu cor malferit, amb les ferides del foc d'aquella nit i les cicatrius que ell ja creia curades, bategava debilment bombejant una sang que ja s'acumulava en les lloses de marbre del lavabo. Va ser en aquell moment quan es va adonar que algo en ell havia de canviar.



miércoles, 21 de septiembre de 2011

Simples despolarizacions

Tenia 12 anys i estava sentat en el meu pupitre de sisé de primària, era classe de ciències naturals i encara recordo les il·lustracions del llibre en el tema que intentava explicar els sentits del cos humà. La visió era el sentit que més intrigues em deixava, com es podia integrar tot el que ens rodejava a dins la nostra ment; una de les frases d'aquell llibre de naturals era que el blau és el color del cel degut al reflex que es produeix de la llum solar en els mars i oceans, otorgant aquesta tonalitat sobre els nostres caps.

Després d'anys i varies explicacions he comprès que el que veiem, la nostra realitat, no és res més que un simple (tot i que alhora infinitament complex) joc de llums; llums que s'emboliquen en una textura de reflexes de tot allò present. Podriem pensar doncs, que quan veus entrar per la porta de la cafeteria on estàs sentat prenent un cafè amb llet una tarda a aquella persona especial, aquesta consisteix en un conjunt de milers de despolaritzacions de les nostres cèl·lules de la retina, petites descàrregues de centenars de diferents voltatges que conformen una imatge en el còrtex occipital del cervell després d'haver recorregut el nervi òptic en un viatge de sinapsis neuronals. Aquesta imatge és enviada al tàlem, on entra en escena la consciència; és allà on identifiquem aquells ulls verd-mel que tan brillen quan somriu, on identifiquem aquells llavis rosats que tan desitges, on identifiquem aquells cabells castanys que serpentejen per el seu coll mentres camina. És en el tàlem doncs, on "definim" cada impuls elèctric, on aquella persona deixa de ser un conjunt de ions i esdevé quelcom superior, quelcom que dóna valor a una part de la teva vida.

A vegades s'intenten definir els sentiments com a estímuls elèctrics i alliberacions de neurotransmissors que es donen en el si del nostre organisme, però seria molt trist pensar que som simple despolaritzacions.